La Daniel és una via curta (tres tirades) i ràpida, que permet pujar al capdamunt de la Miranda de les Boïgues d’una manera senzilla i ràpida. Situada a la dreta de l’Aresta Brucs, busca una mena d’esperó que es forma quan la paret canvia d’orientació. Aproximació: Deixem el vehicle a Can Massana i prenem la…
La Font és un compendi d’escalada clàssica, un camí ple de lògica que ens mena de manera inexorable fins al cim del Pollegó. Una via que sempre ha estat allà, fins i tot abans de ser oberta, esperant que algú la resseguís. I el fet de resseguir-la esdevé tot un plaer per les ànimes enfiladisses…
Quan la part central de la Roca dels Arcs perd empenta trobem una sèrie de vies més modestes però prou interessants per passar un dia d’escalada clàssica sense gaires mal de caps. La Bukanan n’és un bon exemple. De grau moderat i amb passatges prou interessants, brinda l’oportunitat de gaudir un cop més de l’excel·lent…
Font Ferrera és un lloc pintoresc, on entre pinasses i pins roigs s’alcen escampades una sèrie de discretes parets de conglomerat, terreny de joc ideal pels escaladors locals i on els forasters aviat entendrem la idiosincràcia pròpia de l’escalada de la comarca. La paret del Triangle és la primera que trobem venint des de l’Hostal…
L‘Aresta dels Cavalls pertany a la categoria d’escalades pioneres del País, oberta l’any 1937. L’escalada en si, té aquella bellesa clàssica del que és lògic, enfilant-se aresta amunt com si d’un enorme tobogà es tractés. El colofó el posa el darrer llarg de corda, amb una secció més aèria que li dóna l’ambient que no…
Del conjunt de la Mà de Déu el Ditet és el monòlit més discret. Fent parella amb l’Agulla fàcil passa més o menys desapercebut al costat dels seus il·lustres veïns. No obstant i a banda de la preciosa Aresta sud recorreguda per la clàssica Auqué-Muñoz, al vessant oest s’enfila la ben trobada Martí Andreví. De…
Vist des del sud el Frare Gros presideix, amb la seva presència altiva, el conjunt d’Agulles dels Alts Frares. Des del sud, aquest conjunt de monòlits conforma un bosc dins el bosc, un bonic entrellat de roques i agulles que conformen una de les raconades més emblemàtiques del Massís. La Bernat i Amàlia és un…
Avoltes escalar és molt més que dificultat i metres, és descoberta, enfilar-se allà on per un moment l’ànima imagina, gaudir d’un entorn únic, assaborir sensacions que només pot gaudir qui és allà en aquell instant. A les beceroles de l’escalada a casa nostra, un dels primers pinacles a ser conquerits fou el modest Bolet de…
De les vies de la darrera fornada al Serrat del Poll la Nik Gall-Lastir és la que possiblement quedi com a clàssica del sector, juntament amb la degana Olga Frontera. Es tracta d’un itinerari de dificultat molt moderada però mantinguda en el seu grau, d’aquelles que et fan pensar que saps escalar, on sempre tindrem…
El Serrat del Poll ha viscut els darrers temps una febrada oberturista que ha deixat les parets ben saturades. L’oferta és variada, tot i que hi predominen les vies de dificultat moderada i amablement equipades, o quasi. La Sordenes Mon Guef és un itinerari que ja havia estat obert d’antuvi i ara s’ha retroequipat pel…
Com la majoria de monòlits de la regió d’Agulles la del Capdamunt té la seva respectiva Aresta Brucs, oberta també com la majoria, per en Joan Cerdà i companyia. Es tracta d’una escalada breu, però no per això mancada de bellesa, amb una segona tirada curta però bonica. És perfecta per encadenar-la amb altres Arestes…
Via assequible, la Urquiza-Olmo és un recorregut que ressegueix unes plaques de roca de qualitat que van perdent empenta a mida que guanyen alçada. Completament equipada amb parabolts és a més a més la ruta normal de baixada de les vies que acaben al cim de la Roca Gris. Aproximació: Deixarem el vehicle a l’aparcament…
Entranyablement deliciosa, l’Aresta Brucs del Ditet, per on s’enfila l’Auqué-Muñoz, és un gaudi per les esperits sensibles. Estreta i allargassada recorda un tobogan, amb un inici poc vertical que es trempa progressivament fins arribar al cim. Si la via és una petita joia, l’enclavament completa una experiència magnífica, on els tons verds del boscatge contrasten…
La Boteruda és la tercera Agulla d’aquesta mena de carena en miniatura que conforma juntament amb els Merlets i el Gep Llarg. Com totes elles, i no podia ser d’altre manera, posseeix una deliciosa Aresta Brucs, breu, fàcil però no per això menys interessant. En aquest cas endemés hi acompanya una roca de primera i…
Ben poques són les Arestes Brucs que queden sense domesticar. Un estil d’escalada, marca de la casa que, lentament i a cop d’expansió s’ha anat perdent en favor d’una seguretat mal entesa. No obstant, amb una mica de sort encara podem gaudir d’aquesta escalada que ben bé sembla una reminiscència d’altres temps on el múscul…
Salvatge i solitari el Doll és paradigma d’escalada d’aventura. Allunyat de modes i corrents, sobretot pels seu rocam de consistència variable, posseïx un grapat d’itineraris d’allò més llaminers on les fissures i les xemeneies marquen el camí a seguir. Quan la paret principal gira cap a l’oest trobem una enorme llastra amb entitat d’agulla que…
Camarasa esdevé un destí llaminer als mesos càlids, orientada a l’oest i amb una densitat de vies que depassa a voltes allò que és raonable ha estat un dels destins favorits dels escaladors lleidatans. El Sabardó, més que una agulla és una enorme llastra adossada només separada de la paret els darrers metres abans del…
A la sobre-explotada Agulla del Puro hi trobem aquesta senzilla ruta, que bé pot servir com a introducció a les vies de més d’una tirada. Completament equipada amb parabolts, s’ha allargat per sota (originalment la via començava on ara hi ha la R-1) oferint un via de 2 llargs fraccionables i amb una dificultat molt…
Al capdamunt de la banda de llevant de la Canal Ampla s’alça la Caputxa, de modestes dimensions però amb un cim car de petjar doncs cap itinerari que hi mena pot considerar-se banal. La via Normal, altrament anomenada Vicenç Barbé en honor al que fou president del GEDE i perdé la vida intentant-ne la primera…
Altiu, tancant la Canal del Trago, el Morro Pla esdevé una talaia de primera categoria per gaudir d’una panoràmica de 360 graus sobre Frares i Agulles. Cilindre imponent aparentment no té cap punt dèbil, més quan el monòlit és coronat per un casquet somital que extraploma als quatre vents. Per sort les aparences enganyen i…
A la sobre-explotada Paret del Devessó encara hi ha qui troba espai per encabir-hi més vies. Una de les darreres és l’Adeu Espanya, via de grau molt moderat, bonica i equipada. La via puja cercant l’espai lliure entre la Badalona i la Dels Senzills. Hi destaca la tercera tirada que aprofita amb avarícia espai lliure…
La Paret del Riu Lacó és un espadat discret, que no gosa fer fresa però posseeix l’atractiu d’allò que s’intueix contundent. El pany retalla una “v” calcària contra els boscos que l’envolten esdevenint una estampa de bellesa immòtica.
L‘escalada d’arestes és una de les més paradigmàtiques de l’univers Montserratí; escalades no del tot verticals, on conta més el gest que la força i l’exposició acostuma a ser-hi present amb més o menys intensitat. La majoria són encarades a migdia, modestes i popularment conegudes com Arestes Brucs. Però que siguin modestes no és sinònim…
La Porra és una altra d’aquelles Agulles singulars, part fonamental de l’imaginari montserratí. Aparentment inexpugnable, la seva via Normal esdevé una petita joia de delicadesa primaria. Malgrat que han passat més de 70 anys des de la seva obertura, les ànimes enfiladisses encara poden gaudir d’una escalada essencial i audaç, exponent d’una època de descoberta…
Amb un nom més que escaient el Projectil tanca el Serrat de les Barretines vers el nord. Agulla poc transitada però amb força ambient quan l’escalem, esdevé un dels millors miradors del Cavall, amb un cimall que convida a estar-nos-hi una estona, contemplant.
Les roques de la Plantació romanen amagades, discretes. La Processó dels Monjos, formada per les cotes 421 i 422, n’és un clar exemple. Amb un vessant nord-oest prou interessant el seus cimalls esdevenen un mirador privilegiat tant de Bonavista com de la mateixa Plantació.
Al Serrat dels Monjos, a recer dels vents dominants, s’hi crea un microclima que permet escalar còmodament els dies més freds de l’hivern. La Insubmissió és una via de tall clàssic, sinuosa, amb roca generalment bona, algun llarg interessant i un final decebedor. Resta quasi equipada, bon terreny de joc per amortitzar els tascons. Recomanable…
A les beceroles de l’escalada a Montserrat, un cop conquerit el Cavall i la Mòmia els pioners es fixaren en aquest estrambòtic monòlit, que imitant una au tropical domina els Alts Frares. Per conquerir-lo s’usà la reconsagrada tècnica del tronc, tant primitiva com efectiva, en aquest cas no exempta de polèmica.